lunes, 12 de julio de 2004

Joan Margarit

Ayudando a nonwriter:

NO ET VEURÉ MÉS
És la pell violeta d'una nit
que vam deixar pendent.
El teu silenci sona com un saxo
d'or negre al fons dels dies sense tu.
Com panteixa al teu pit el contrabaix,
i el flanc càlid de fosca
que sempre més somiaré avançant
amb la meva mà lenta cap a tu.
Músics en la penombra, instruments d'or
en les boques liloses: ja, la vida
mai més no em tornarà el que m'he jugat
al teu cos nu des que vas ser una festa.
Només queda, al piano, un negre cec,
el nostre amor.
Toca sol en aquest ponent de fosca
i el meu somni s'adorm en el seus dits.

2 comentarios:

Ignacio dijo...

Moltes gracies ;-)

Anónimo dijo...

Un poema preciós. L'he conegut gràcies a "Desglaç". Gràcies. PF